estem a
Cortesias
Aquests amics de Papers de Versàlia em varen convidar a una lectura de poemes. Aquí en teniu la crònica.
Disfruteu d’aquell racò poétic. http://www.papersdeversalia.com/actualitat/ctaule_15-04-2006/ctaule_15-04-2006_e.html
Presentació primera
17 de març, vesprada, Petrer; Centre cultural. Vicent exerceix el seu paper de maitre amb maestria i cortesia (lalcalde present, honorant lacte). El públic militant, una "inmensa minoría" com ens recorda Paco que va dir Juan Ramón Jimenez; i este Paco que memociona, ens emociona a tots amb la seua presentació - dissecció del llibre, mentre aprofita per fer allò que cada volta costa més de sentir: un assaig -breu però concís- de poesia. Lliçó, podem sentir-nos afortunats ("fortuna favorable..."). Cristina Macià, a qui no tenia el plaer de conèixer, rebla la vetlada amb la seua incomparable interpretació dels poemes.
Sense temps per saludar com calguera a la familia, anem a sopar amb els de la Fundació Paco Mollá. Vetlada explèndida. Cortesia deguda, mentre cada volta més mabelleix la idea dels dietaris del poeta Paco Mollá.
Resopó a ca mon tio Ximo. Aplega Alberto, matinada i això encara promet.
El llibre ja vola, queda demostrat, ja no és tan sols meu.
Un got de vi negre, en totes les taules dels poetes, des de Perpinyà a Guardamar. Francisco de P. Blasco dixit.
FIDEUA DE LA PLATJA DE VILANOVA
Recepta i foto CAIO
INGREDIENTS
- fideus fins ( del o , o del 1)
- ½ dotzena d’alls pelats
- 1 sípia de platja
- 1 dotzena de cloïsses
- 1 litre de brou de peix
- 1 got de vi blanc
PREPARACIÓ
- En una paella es posa oli d’oliva, i daurem els alls fins que es tornin rossos, (retireu-los).
- Al mateix oli, dureu la sípia, a foc lent, retireu-la.
- Traiem una mica l’oli de la paella, i poseu els fideus, a foc lent fins que es dorin. (vigileu que no es cremin).
- Afegiu els brou de peix, la sípia, les cloïsses, i afegiu el vi blanc., a foc mitjà.
- Quant els fideus hagin xuclat tota l’aigua, apagueu el foc i deixeu reposar 5 minuts.
Vint.
Alcem les copes i endinsem–nos
en l’abisme del plaer, i
demanem clemència.
El vi serà, per una nit,
tafur de l’endemig.
Tinguem set i demanem
no saciar–nos, perquè
fes–te notar que la vida serà,
quan fem comptes,
les voltes que l’hauràs rist i plorat.
Deixem que el gat es carregue
de raons per a les set vides.
Jorge Brotons, La raó de les sèquies, Afers 2006.
Tarde de circo (poema)
Esta serie de versos del poema Tarde de circo del libro Hoy era martes® presentados con soporte multimedia se lo debemos, todos, al oficio de J. Caba. (Presentado en abril de 2005 durante el acto de Poesia i veïnatge, Vilanova i la Geltrú.)
Galerades
Boniques i emocionants, les galerades. El temps de la imminència, a punt de nàixer, a punt de ploure,..., en construcció.
El llibre escomença a prendre forma.
Les anotacions, i ja tenim la textura i els aromes; són vida.
La primera declamació en públic (com sona?, bé?) El poema aquell que cau de la llista, que es desfà, que no aguanta la veu. El que resulta poderòs, el que pren vida per ell mateix, el que em dóna una sorpresa, el que ja no serà meu mai més.
El circo: esa frontera
«Me han dado trabajo, finalmente. El circo se llama Fratelli Martoni y van en mi misma dirección, así que por unos días voy a compartir viaje. Hemos acordado, dadas mis posibilidades físicas y mis antecedentes profesionales -les he dicho que soy escritor-, mis reponsabilidades: mejorar los guiones, modernizar y hacer más atractivos los espiches del presentador y conseguir que los pallasos hagan gracia de una vez por todas. No ha habido opción a negociar en el tema de las palomitas, los números del sorteo del descanso y el disfraz de Picacho a la salida: serán también míos.
Debo sentirme satisfecho. Como caliente y viajo, y tengo ocasión de aprender polaco con los trabajadores y malabares con "el" artista del circo. Me siento, en fin, al inicio de una conquista. Ese aire puro.»
Antonio Las Vegas, Días de frontera, días de circo.
En el circo
En el margen
‘En qué minuto en qué proverbio
el agua releva al agua que cae.’
‘El extranjero te permite ser tu mismo,
al hacer de ti un extranjero.’Edmon Jabès.
Foto de Diane Arbus
La razón de las acequias
He eliminado el último verso del poema en ciernes. Francamente mis críticos tienen razón: se trata de una mala, malísima metáfora, que para colmo ha sido usada para dar título a una nueva serie de TV que acban de estrenar. Volveremos pues a trabajar.
Por otra parte, cuelgo del prólogo del mi último libro, próximo a publicar, un texto clarificador sobre esto de las acequias:
Per la primavera de fa uns anys, mentre passava uns dies a Capçanes (El Priorat) a casa d’uns amics, començaren a eixir els primers versos que hui formen aquest llibre. En valencià. No sé si per la proximitat d’aquella terra als paisatges dels meus orígens o per quina estranya raó, allò que llavors explorava poèticament es resistia a dir-se en una altra llengua. I com que la poesia és res més que la manera que tenim de dir els misteris de la vida, vaig deixar-me emportar. El resultat és el que teniu a les mans.
La raó de les sèquies és un llibre que parla dels orígens. En el meu cas de Petrer, i per extensió, de les terres d’Alacant. Uns orígens a l’estil dels grecs per la seva càrrega mitològica, doncs a penes hi he viscut. I per explicar-ho millor, faré servir les paraules de l’escriptor libanès Amin Maalouf, extretes del pròleg del seu magnífic Origines (que per un d’aquells afortunats atzars vaig llegir en acabar aquests treball). Diu Maalouf: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins.»A mi tampoc m’interessen les arcàdies perdudes, ni podrir-me en la terra per mor d’unes arrels; a mi m’importa la raó dels camins, la raó de les sèquies, l’herència i el llegat («somos herencia derramada», he arribat a escriure). I tot camí comença en un lloc, té un origen, i sempre acaba no sabem a on. I del camí n’exalto les llengües, les paraules –veritable pàtria- com a mesura dels olors, els paisatges, la sonoritat, les emocions, la plasticitat i la bellesa que acompanyen aquest trànsit, la frontera.
Poema en ciernes
Qué extranjera palabra busco,
qué lejana
y no asida a la tierra busco
para complacer mis nocturnos
monólogos de silencio.
Qué distancia hallo cuando
las requiero para no decirme
que ni siquiera aquí he nacido.
No quiero bajo mis pies más raíces
que el olor arañado a la tierra,
para cuando esté lejos y me quede
......................................................
Primer día
Me está empezando a gustar ser un ausente residente. Es mi preciado exilio. Voy a usar este blog -si soy capaz- como la crónica de la razón de mis acequias.