La razón de las acequias

He eliminado el último verso del poema en ciernes. Francamente mis críticos tienen razón: se trata de una mala, malísima metáfora, que para colmo ha sido usada para dar título a una nueva serie de TV que acban de estrenar. Volveremos pues a trabajar.

Por otra parte, cuelgo del prólogo del mi último libro, próximo a publicar, un texto clarificador sobre esto de las acequias:

 

Per la primavera de fa uns anys, mentre passava uns dies a Capçanes (El Priorat) a casa d’uns amics, començaren a eixir els primers versos que hui formen aquest llibre. En valencià. No sé si per la proximitat d’aquella terra als paisatges dels meus orígens o per quina estranya raó, allò que llavors explorava poèticament es resistia a dir-se en una altra llengua. I com que la poesia és res més que la manera que tenim de dir els misteris de la vida, vaig deixar-me emportar. El resultat és el que teniu a les mans.

La raó de les sèquies és un llibre que parla dels orígens. En el meu cas de Petrer, i per extensió, de les terres d’Alacant. Uns orígens a l’estil dels grecs per la seva càrrega mitològica, doncs a penes hi he viscut. I per explicar-ho millor, faré servir les paraules de l’escriptor libanès Amin Maalouf, extretes del pròleg del seu magnífic Origines (que per un d’aquells afortunats atzars vaig llegir en acabar aquests treball). Diu Maalouf: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins.»

A mi tampoc m’interessen les arcàdies perdudes, ni podrir-me en la terra per mor d’unes arrels; a mi m’importa la raó dels camins, la raó de les sèquies, l’herència i el llegat («somos herencia derramada», he arribat a escriure). I tot camí comença en un lloc, té un origen, i sempre acaba no sabem a on. I del camí n’exalto les llengües, les paraules –veritable pàtria- com a mesura dels olors, els paisatges, la sonoritat, les emocions, la plasticitat i la bellesa que acompanyen aquest trànsit, la frontera.