Se muestran los artículos pertenecientes a Enero de 2006.
Resumen
- 02/01/2006 13:09 - Poema en ciernes
- 11/01/2006 15:37 - La razón de las acequias
02/01/2006
Poema en ciernes
Qué extranjera palabra busco,
qué lejana
y no asida a la tierra busco
para complacer mis nocturnos
monólogos de silencio.
Qué distancia hallo cuando
las requiero para no decirme
que ni siquiera aquí he nacido.
No quiero bajo mis pies más raíces
que el olor arañado a la tierra,
para cuando esté lejos y me quede
......................................................
11/01/2006
La razón de las acequias
He eliminado el último verso del poema en ciernes. Francamente mis críticos tienen razón: se trata de una mala, malísima metáfora, que para colmo ha sido usada para dar título a una nueva serie de TV que acban de estrenar. Volveremos pues a trabajar.
Por otra parte, cuelgo del prólogo del mi último libro, próximo a publicar, un texto clarificador sobre esto de las acequias:
Per la primavera de fa uns anys, mentre passava uns dies a Capçanes (El Priorat) a casa d’uns amics, començaren a eixir els primers versos que hui formen aquest llibre. En valencià. No sé si per la proximitat d’aquella terra als paisatges dels meus orígens o per quina estranya raó, allò que llavors explorava poèticament es resistia a dir-se en una altra llengua. I com que la poesia és res més que la manera que tenim de dir els misteris de la vida, vaig deixar-me emportar. El resultat és el que teniu a les mans.
La raó de les sèquies és un llibre que parla dels orígens. En el meu cas de Petrer, i per extensió, de les terres d’Alacant. Uns orígens a l’estil dels grecs per la seva càrrega mitològica, doncs a penes hi he viscut. I per explicar-ho millor, faré servir les paraules de l’escriptor libanès Amin Maalouf, extretes del pròleg del seu magnífic Origines (que per un d’aquells afortunats atzars vaig llegir en acabar aquests treball). Diu Maalouf: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins.»A mi tampoc m’interessen les arcàdies perdudes, ni podrir-me en la terra per mor d’unes arrels; a mi m’importa la raó dels camins, la raó de les sèquies, l’herència i el llegat («somos herencia derramada», he arribat a escriure). I tot camí comença en un lloc, té un origen, i sempre acaba no sabem a on. I del camí n’exalto les llengües, les paraules –veritable pàtria- com a mesura dels olors, els paisatges, la sonoritat, les emocions, la plasticitat i la bellesa que acompanyen aquest trànsit, la frontera.
.