La razón de las acequias

Presentació primera

17 de març, vesprada, Petrer; Centre cultural. Vicent exerceix el seu paper de maitre amb maestria i cortesia (l’alcalde present, honorant l’acte). El públic militant, una "inmensa minoría" com ens recorda Paco que va dir Juan Ramón Jimenez; i este Paco que m’emociona, ens emociona a tots amb la seua presentació - dissecció del llibre, mentre aprofita per fer allò que cada volta costa més de sentir: un assaig -breu però concís- de poesia. Lliçó, podem sentir-nos afortunats ("fortuna favorable..."). Cristina Macià, a qui no tenia el plaer de conèixer, rebla la vetlada amb la seua incomparable interpretació dels poemes.

Sense temps per saludar com calguera a la familia, anem a sopar amb els de la Fundació Paco Mollá. Vetlada explèndida. Cortesia deguda, mentre cada volta més m’abelleix la idea dels dietaris del poeta Paco Mollá.

Resopó a ca mon tio Ximo. Aplega Alberto, matinada i això encara promet.

El llibre ja vola, queda demostrat, ja no és tan sols meu.

Un got de vi negre, en totes les taules dels poetes, des de Perpinyà a Guardamar. Francisco de P. Blasco dixit.

Galerades

Boniques i emocionants, les galerades. El temps de la imminència, a punt de nàixer, a punt de ploure,..., en construcció.

El llibre escomença a prendre forma.

Les anotacions, i ja tenim la textura i els aromes; són vida.

La primera declamació en públic (com sona?, bé?) El poema aquell que cau de la llista, que es desfà, que no aguanta la veu. El que resulta poderòs, el que pren vida per ell mateix, el que em dóna una sorpresa, el que ja no serà meu mai més.

En el margen

‘En qué minuto en qué proverbio

el agua releva al agua que cae.’

‘El extranjero te permite ser tu mismo,

al hacer de ti un extranjero.’

Edmon Jabès.

 

 Foto de Diane Arbus 

La razón de las acequias

He eliminado el último verso del poema en ciernes. Francamente mis críticos tienen razón: se trata de una mala, malísima metáfora, que para colmo ha sido usada para dar título a una nueva serie de TV que acban de estrenar. Volveremos pues a trabajar.

Por otra parte, cuelgo del prólogo del mi último libro, próximo a publicar, un texto clarificador sobre esto de las acequias:

 

Per la primavera de fa uns anys, mentre passava uns dies a Capçanes (El Priorat) a casa d’uns amics, començaren a eixir els primers versos que hui formen aquest llibre. En valencià. No sé si per la proximitat d’aquella terra als paisatges dels meus orígens o per quina estranya raó, allò que llavors explorava poèticament es resistia a dir-se en una altra llengua. I com que la poesia és res més que la manera que tenim de dir els misteris de la vida, vaig deixar-me emportar. El resultat és el que teniu a les mans.

La raó de les sèquies és un llibre que parla dels orígens. En el meu cas de Petrer, i per extensió, de les terres d’Alacant. Uns orígens a l’estil dels grecs per la seva càrrega mitològica, doncs a penes hi he viscut. I per explicar-ho millor, faré servir les paraules de l’escriptor libanès Amin Maalouf, extretes del pròleg del seu magnífic Origines (que per un d’aquells afortunats atzars vaig llegir en acabar aquests treball). Diu Maalouf: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins.»

A mi tampoc m’interessen les arcàdies perdudes, ni podrir-me en la terra per mor d’unes arrels; a mi m’importa la raó dels camins, la raó de les sèquies, l’herència i el llegat («somos herencia derramada», he arribat a escriure). I tot camí comença en un lloc, té un origen, i sempre acaba no sabem a on. I del camí n’exalto les llengües, les paraules –veritable pàtria- com a mesura dels olors, els paisatges, la sonoritat, les emocions, la plasticitat i la bellesa que acompanyen aquest trànsit, la frontera.